Una terra solitària

Aquesta que hi ha aquí asseguda, amb un remolí enorme i un dit més curt del normal, sóc jo. Tinc gairebé sis anys i acostumo a cantar pel carrer. No entenc gairebé res del que passa al meu voltant però per fi sé llegir i estic fascinada. Hi ha lletres pertot arreu i això és la constant que dóna coherència a un univers una mica més caòtic del compte. És de les poques fotos que he pogut rampinyar després del que la meva mare en diria la gran hecatombe i jo en dic… el principi de la meva vida normal.